Maria de la Cámara i Gabriel Paré beuen de les fonts de l’arquitectura racionalista nord-americana, de Camarón de la Isla, els germans Lumière, Bruce Nauman, Alvar Aalto o Jean Prouvé, les noves tecnologies, l’escena berlinesa, Carvaggio, The Young Ones, la Velvet, la rumba i el punk, Leonardo da Vinci o el barraquisme en general.

Performance, time codes, instal·lació, artefactes escènics, nous i vells sistemes d’il·luminació, dramatúrgia espacial, radical simplicity, la manca o l’excés de narrativa, la llei de la gravetat, white darkness, mecanismes de percepció, rotaflex i lingüística són algunes de les seves eines de creació.

Formats en arts visuals, teatre i arquitectura, el seu treball es caracteritza per la recerca permanent en els camps de la llum, l’espai, i els objectes que l’ocupen mitjançant l’actitud transgressora que comporta situar-se en els límits de la parateatralitat.